dijous, 25 d’abril del 2013

Les subvencions: un conte de fades amb final feliç


La tan coneguda Llei 38/2003 General de  Subvencions  fa en el seu preàmbul tota una declaració d’intencions en justificar la necessitat de les subvencions per donar resposta, amb suport financer, a demandes socials i econòmiques de persones i entitats públiques i privades. A més a més, afegeix que (...)  des de la perspectiva administrativa les subvencions són una tècnica de foment de determinats comportaments considerats d’interès general (...).

Així doncs, com hem vist, l’argument del nostre conte és una missió encomiable en la qual es barregen l’interès general i les demandes de la nostra societat. La Llei també és explicita pel que fa a la “sacrificada” protagonista del nostre conte,” la subvenció”, i li adjudica les següents característiques: la subvenció no pot tenir cap contraprestació directa dels beneficiaris  (art. 1.a), segurament per “protegir-la” dels que se la volen beneficiar sense que hi hagi matrimoni, i el seu objectiu ha de tenir una utilitat pública o social (art. 1.c), exigència que atorga a la nostra protagonista  un  caràcter benèvol i fins i tot místic.

Un cop presentada  la nostra principal protagonista,  els coprotagonistes s’hi relacionen mitjançant un seguit de vincles més o menys previstos pels diferents capítols que formen part de la citada Llei. En aquest sentit,  potser caldria destacar l’article 17, que determina el paper de les bases reguladores, que vindrien a ser les “condicions” o “mèrits” que han de tenir els nostres coprotagonistes per tal d’aconseguir la nostra protagonista o “subvenció”.  Malgrat uns formalismes de caràcter més tècnic que conceptual, la Llei de Subvencions deixa a cada departament o “regne” que dicti les seves pròpies bases,  a fi en principi de respectar la particular idiosincràsia de la nostra “subvenció” i adaptar-la als costums del “regne” en qüestió. Així que cadascun dels “regnes” escriu el conte a la seva manera, i dissortadament la majoria de vegades, quan les llegeixes, et pot passar el següent:
a)    Que no entenguis l’argument i, per tant, no siguis capaç de merèixer la nostra protagonista.
b)    Que els mèrits siguin bastant generalistes i tothom pugui pretendre la mà de la nostra protagonista.
c)    Que les “proves” que cal passar per tal d’aconseguir la protagonista siguin inassolibles o, ben al contrari, que afavoreixin les pretensions de coprotagonistes més aviat “indesitjables”.

Com no podia ser d’altra manera en una societat tan paternalista com la nostra,  en el nostre conte també hi ha un “pare” que té cura de la “protagonista”  i vigila que s’acompleixin els mèrits dels coprotagonistes. Aquest “pare” o “rei benèvol” és l’Administració Pública. Malauradament, tot i que les intencions d’aquest “rei” siguin tan lloables com “l’interès general” o donar resposta a les necessitats del seu “regne”, sovint ell domina una por irreprimible que la nostra protagonista, “la subvenció”, pugui acabar “fadrina”. En alguns regnes aquesta por rep el nom d’“execució pressupostària”, i hi ha una llegenda més o menys popular que resa com segueix: “ els regnes que esgotin cada exercici el seu pressupost viuran feliços per sempre més...”.
Així, la nostra protagonista, per garantir el benestar del seu “pare”, ha de donar de vegades el seu consentiment , encara que els mèrits siguin més aviat minsos. Recordeu la més important premissa dels comtes: no hi pot haver final feliç sense casament.

Per acabar, en el nostre conte, com en la majoria d’històries des de temps llunyans, també hi ha “malvats” , personatges foscos i  més o menys desafortunats, que en alguns regnes reben el nom de “corruptes” o “prevaricadors”. Aquests personatges tenen en molts contes un paper que, si bé podria semblar secundari,  pot ser que en desencadeni el desenllaç. Aquesta mena de personatge  no està particularment interessat ni en l’interès general, ni en el benestar del “regne”, sinó en els seus interessos particulars i, si bé moltes vegades, per tal d’estar bé amb el rei, no pot casar-se directament amb la protagonista, sí que farà tot el possible per emparentar-s’hi  mitjançant coneguts, familiars o altres afins dins del seu “regne”.

Malgrat tot i encara que no ho sembli, estem parlant de gestió pública i, el que és més important, de la gestió d’una gran quantitat de diners públics. És per això que demanem més transparència tant en la gestió com en la concessió d’aquest ajuts i particularment en les bases de les convocatòries i els processos d’adjudicació de les subvencions. I que no ens expliquin cap conte!!!


2 comentaris:

  1. No sé quins destinataris pot tenir un text com aquest, potser caldria precisar-ho. A priori diria que és incomprensible, com un mal retall d'un mal text. Qui és l'autor? A qui s'adreça? De quin conte parla?
    Crec que els funcionaris de la burrocràcia necessitareu fer una esforç suplementari (malgrat que aquest concepte no entri dins dels vostres paràmetres) per a explicar-vos.
    Els qui us paguem el sou voldríem saber a què us dediqueu. Si voleu denunciar o tan sols quedar bé abans que les coses se us emmerdin, si tan sols us esteu protegint. De part de qui treballeu? A favor de qui?
    Heu sentit a parlar de la sintaxi?
    Algú s'ha molestat a llegir i repassar els punts a), b) i c) d'aquest text incomprensible?

    Si parlem de sous públics, voldríem saber qui escriu, noms i cognoms. Quin carai d'oposicions vau passar? Si tan sols voleu quedar bé, us podeu limitar als "funcionaris indignats" del facebook, que acostumen a indignar-se en horari laboral.

    El qui us comenta és un mestre interí (ara substitut), que tindria molts motius per a muntar un blog però que prefereix treballar per als seus alumnes.

    Atentament,

    Lluís Bosch

    ResponElimina
  2. He rebut -al meu correu personal- una resposta al comentari anterior que m'agradaria fer pública aquí, perquè crec que qui publica un blog ha de ser conseqüent amb els avantatges i els riscos que duu l'acció de publicar.
    No ho faig perquè és molt extens, tan sols en copio un fragment significatiu:

    "Amb els teu comentaris, m'has recordat als lamentables episodis que passen EUA, on algú que esta ressentit amb el món o amb algú en concret entra en un espai comú a disparar a tothom, crec que tindries que fer algun tipus de teràpia abans d'arribar a aquest tipus d'extremismes." (sic: conservo la sintaxi i l'ortografia originals).

    De veritat creieu que determinades idees han de passar per una teràpia correctiva? Creus que les veus crítiques ho som per alguna mena de disfunció? Creus realment que la discrepància és un trastorn mental?

    Deixo les preguntes per si hi hagués cap més comentari o aportació. Atentament.

    ResponElimina